miércoles, 8 de junio de 2016

split images

SPLIT IMAGES                                         cat/esp/engl
Imatges Partides
Exposició al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas
Torroella de Montgrí  / Girona
Del 11 de Juny a final de Novembre 2016

Avui us proposo uns textes del catàleg de l'exposició que espero que us obrin l'enterés per a visitar la mostra i avans o després, fruir de l'ambient de Torroella.
Ja tinc el catàleg (dissenyat per Ferran Giménez) que ha quedat molt bé. El text principal es de Vicenç Altaio. Formidable.


Amb les cobertes desplegades es realment espectacular.
Aquesta mostra, (vuit obres) és una petita selecció d'una sèrie de gairebé 40 fotomuntatges de dues peces cadascun.
La major part de les imatges procedeixen de la meva intervenció en rodatges cinematogràfics des de 1986 a 2006.

Aquests fotomuntatges van presentats en caixes de llum (LED) de mesures variables de longitud però totes de 70 cm d'alt.

El text a continuació el vaig escriure fa un temps. Hi exposo algunes reflexions sobres les imatges que ara he pogut fer a la mida i en les condicions que jo volia.
La realització de les caixes de llum es de n'Alger Civis. I les transparències generades per EGM.


SPLIT #9


 / Abans de Split Images /

Un títol: Bi-imatges de Misteri i Poesia. 
***

Visc en el sargit que uneix teles de diversa textura.

***
Retalls, trossos, parts de cossos humans, d'ombres antropomòrfiques, residus, indicis, vestigis enfrontats, separats, acostats arbitràriament per la meva mà guiada per la raó i la desraó.

***
SPLIT # 16

Probablement, la situació on es donen les més escollides troballes en els camps de l'estètica i fins i tot del pensament són les zones de límits, de fronteres. 
Així com hi ha gent que es llença a allò nou, allò desconegut, amb l'esperit d'aventura... jo sempre em veig caminant sobre el lloc on les coses canvien, on es transfereixen d'una banda a l'altre, d'un món a un altre. Camino a sobre l'estreta cinta que els separa _uns cops com a funàmbul, altres potser somnàmbul.
***
Ara que és tard me n'adono on, imperceptiblement, he anat a situar-me: en els llocs propers als canvis, a cavall de les diferències.
Potser és un estat condicionat pels entorns successius en la meva biografia, en el meu esdevenir:
Orígens fronterers. 
Arran de mar, límit entre què és sòlid i fix _viril_ i allò fluid i canviant, _femení.
Infantesa i adolescència entre l'ara i l'ahir.
Oscil·lació periòdica entre la ciència i les lletres, en estudiar.
Després la quietud de la fotografia i el moviment del cinema.
***
SPLIT # 3

La fotografia i el cinema estan lligats per l'origen comú, quasi simultani, de la captació de la realitat visual, que serà virtual.
Entre 1986 i 2006 he estat navegant pels mars de la cinematografia fent el que en diuen "stills" _fotografia d'escenes_ foto-fixe, ras i curt. Això ve a ser com una mena de gran contrasentit doncs es tracta de condensar en una foto tota l'acció d'un pla en el rodatge d'una seqüència que en si mateixa constitueix,_ a l'epoca_ una construcció ficcional del moviment per mitjà de recursos mecànics. D'aquesta particular acció i de certes característiques de les càmeres fotogràfiques mecàniques en sortiran les imatges que ara se'm fan paleses sobre la taula de llum. Són combinacions de retalls de tires de diapositives. De la ben primera imatge de cada rodet, que resultava invariablement incompleta, partida. I molts cops invadida per rajos de llum incontrolada que velava l'emulsió amb resplendors lluminosos de tons entre marrons, taronja, i gammes de groc.
***
De l'atzar i la urgència en tenir el rodet de pel·lícula en posició d'inici per a la execució de les fotos, en resulten imatges fragmentàries, molts cops amb dèficits tècnics que es mostren als ulls de forma incompresible, misteriosa, que interroga la raó i l'arracona molts cops.
A sobre d'aquest atractiu indefinible s'hi afegeix la visió de moltes d'aquestes fraccions de forma conjunta i inesperada sobre la taula de llum. I comença la dansa combinatòria sense resseguir cap pla establert, jugant amb suggeriments de formes, colors, línies, ambients... que salten d'un retall a l'altre. Algunes parelles queden aferrades de primer cop d'ull; altres resten inestables durant un temps o per sempre.
***

Ho deixo. Passen uns mesos.


***
En reprendre "l'enjeu" es va decantant un cert nombre de conjunts que esdevenen en el temps definitius.




Les relacions entre els continguts de les dues parts generen tensions de diferent naturalesa i grau però és difícil establir-ne un guió general. Cada peça és com una càpsula que conté una munió de calfreds, somriures, crits, de pors que són més en l'espectador que en elles mateixes. Dels diàlegs entre les dues parts, en podria brollar una incerta poesia mai escrita que es genera i dissol a cada instant. "Misteri i Poesia" potser  un títol per a la sèrie?

En totes les combinacions la zona de contacte / confluència és com un cosit o també és com una ferida, una ferida lluminosa, un raig intens, elèctric, que resol la tensió acumulada en una espècie de descàrrega / vibració elèctrica permanent. De vegades, just en el marge d'aquests llamps s'intueixen formes que pretenen interactuar les unes amb les altres, de banda a banda. Molts cops són retalls de cossos, ombres mig vistes que fugint per dintre de la llum del raig volen ajustar-se / copular amb les de l'altra banda.

E.O.
Barcelona 14 Setembre 2015

Esp/

SPLIT IMAGES
Imágenes Partidas
Exposición en Palau Solterra de la Fundación Vila Casas
Torroella de Montgrí / Girona
Del 11 de Junio a final de Noviembre 2016

Hoy os propongo unos textos del catálogo de la exposición que espero que os abran el interés para visitar la muestra y antes o después, disfrutar del ambiente de Torroella.
Ya tengo el catálogo (diseñado por Ferran Giménez) que ha quedado muy bien. El texto principal se de Vicenç Altaio. Formidable.
Esta muestra, (ocho obras) es una pequeña selección de una serie de casi 40 fotomontajes de dos piezas cada uno.
La mayor parte de las imágenes proceden de mi intervención en rodajes cinematográficos desde 1986 a 2006.

Estos fotomontajes van presentados en cajas de luz (LED) de medidas variables de longitud pero todas de 70 cm de alto.

El texto a continuación lo escribí hace un tiempo. Expongo algunas reflexiones sobre las imágenes que ahora he podido ampliar a la medida y en las condiciones que yo quería.
La realización de las cajas de luz es de Alger Civis. Y las transparencias generadas por EGM Laboratorios de color.

/ Antes de Split Images /
Un título: Bi-imágenes de Misterio y Poesía.

Vivo en el zurcido que une telas de diversa textura.

Retales, trozos, partes de cuerpos humanos, de sombras antropomórficas, residuos, indicios, vestigios enfrentados, separados, acercados arbitrariamente por mi mano guiada por la razón y la sinrazón.

Probablemente, la situación donde se dan los más escogidos hallazgos en los campos de la estética e incluso del pensamiento son las zonas de límites, de fronteras. Así como hay gente que se lanza hacia lo nuevo, lo desconocido, con el espíritu de aventura..., yo siempre me veo caminando sobre el lugar donde las cosas cambian, donde se transfieren de un lado a otro, de un mundo a otro. Camino sobre la estrecha cinta que las separa —unas veces como funámbulo, otras quizá sonámbulo.
***
Ahora que es tarde me doy cuenta de dónde, imperceptiblemente, he ido a situarme: en los lugares cercanos a los cambios, a caballo de las diferencias.
Quizá es un estado condicionado por los entornos sucesivos en mi biografía, en mi devenir:
Orígenes fronterizos.
Junto al mar, límite entre qué es sólido y fijo —viril— y aquello fluido y cambiante, — femenino.
Infancia y adolescencia entre el ahora y el ayer.
Oscilación periódica entre la ciencia y las letras, al estudiar.
Después la quietud de la fotografía y el movimiento del cine.
***
La fotografía y el cine están unidos por el origen común, casi simultáneo, de la captación de la realidad visual, que será virtual.
Entre I986 y 2006 he estado navegando por los mares de la cinematografía haciendo lo que llaman stills —fotografía de escenas- foto-fija, sin ambajes. Esto viene a ser como una especie de gran contrasentido pues se trata de condensar en una foto toda la acción de un plano en el rodaje de una secuencia que en sí misma constituye —en la época—, una construcción ficcional del movimiento mediante recursos mecánicos. De esta particular acción y de ciertas características de las cámaras fotográficas mecánicas saldrán las imágenes que ahora se me ponen de manifiesto sobre la mesa de luz. Son combinaciones de recortes de tiras de diapositivas. De la primera imagen de cada carrete, que resultaba invariablemente incompleta, partida. Y muchas veces invadida por rayos de luz incontrolada que velaba la emulsión con resplandores luminosos de tonos entre marrones, naranja, y gamas de amarillo.
***
SPLIT # 4

Del azar y la urgencia en tener el carrete de película en posición de inicio para la ejecución de las fotos, resultan imágenes fragmentarias, muchas veces con déficits técnicos que se muestran a los ojos de forma incomprensible, misteriosa, que interroga a la razón y muchas veces la arrincona.
Sobre este atractivo indefinible se añade la visión de muchas de estas fracciones de forma conjunta e inesperada sobre la mesa de luz. Y empieza la danza combinatoria sin reseguir ningún plano establecido, jugando con sugerencias de formas, colores, líneas, ambientes... que saltan de un fragmento a otro. Algunas parejas quedan aferradas de primera vista; otras se mantienen inestables durante un tiempo o para siempre.
***
Lo dejo. Pasan unos meses.
***
Al retomar el enjeu se va decantando un cierto número de conjuntos que en el tiempo devienen definitivos.
Las relaciones entre los contenidos de las dos partes generan tensiones de diferente naturaleza y grado pero es difícil establecer un guión general. Cada pieza es como una cápsula que contiene un cúmulo de escalofríos, sonrisas, gritos, de miedos que están más en el espectador que en sí mismas. De los diálogos entre ambas partes, podría manar una poesía incierta nunca escrita que se genera y disuelve a cada instante. "Misterio y Poesía", ¿quizá un título para la serie?
En todas las combinaciones la zona de contacto/confluencia es como un cosido o también es como una herida, una herida luminosa, un rayo intenso, eléctrico, que resuelve la tensión acumulada en una especie de descarga/vibración eléctrica permanente. Aveces, justo en el margen de estos rayos se intuyen formas que pretenden interactuar unas con otras, de lado a lado. Muchas veces son fragmentos de cuerpos, sombras medio vistas que huyendo dentro de la luz del rayo quieren ajustarse/copular con las del otro lado.
Eduard Olivella

Barcelona, 14 de septiembre de 2015

Eng/

SPLIT IMAGES

Exhibition at  Solterra Palace of the Vila-Casas Foundation
Torroella de Montgrí / Girona
From11 of June to end of November 2016

Today propose you some textes of the catalogue of the exhibition that expect that they open you the enterés to visit the sample and before or next, enjoy the ambient of Torroella.
Already I have the catalogue (designed by Ferran Giménez) that has remained very good. The main text of Vicenç Altaio. Formidable.
With the covers deployed really spectacular.
This show, (eight works) is a small selection of a series of almost 40 fotomontages of two pieces each.
The greater part of the images proceed of my intervention in shooting films since 1986 to 2006.
These fotomontages are presented in boxes of light (LED) of variable measures of length but all of 70 cm high.
The text that comes below wrote it does a time. I expose some reflections on the images that now have been able to do to the size and in the conditions that I wanted.
The realisation of the boxes of light is due toAlger Civis. And the transparencies generated by EGM Laboratoris de Color.


/ Before Split Images /
A title: Bi-images of Mystery and Poetry.

I live in the darn that joins together materials of diverse textures.

The offcuts, fragments, parts of human bodies, of anthropomorphic shades, residues, signs, confronted vestiges, separated, arbitrarily brought together by my hand, guided by reason or none.

The place where perhaps the most important discoveries are made, in the field of esthetics and especially of thought, are in that zone of limits and boundaries. Just as there are people who launch into something new, unknown, with a spirit of adventure ... I always see myself walking where things change, where they transfer from one side to the other, from one world to another. I walk along the fine line that separates them — at times like a tightrope walker, at others like a sleepwalker.
***
Now that I am in my later years, I realize where I have imperceptibly placed myself: in places close to change, astride differences. Perhaps it is a place that is conditioned by the successive surroundings in my biography and my experience.
Frontier origins.
Near the sea, the limit between that which is solid and fixed — virile — and that which is fluid and changing — feminine.
Childhood and adolescence between today and yesterday.
Periodic oscillation between the sciences and arts, in my studies.
Then the calm of photography and the movement of cinema.
***
Photography and cinema are connected by a common, almost simultaneous, origin of capturing a visual reality and turning it into a virtual reality.
Between 1986 and 2006 I have been navigating the seas of cinematography making stills, scene photography, still life photography, that is all. There seems to be a big contradiction here because I attempt to condense into a photo all the action which takes place in a film sequence and which in itself is composed of — at that moment — a fictional construction of movement using mechanical means. From this particular action and from certain characterstics of the mechanical photographic cameras, we get the images that are now revealed on the light table. They are combinations of the offcuts from strips of slides. From the very first image on each roll of film, that invariably came out incomplete, partially cut. It was often contaminated with rays of uncontrolled light that fogged out the emulsion with splendant illuminations of tones between browns, oranges and shades of yellow.
***
SPLIT # 18

Just by chance or due to the urgency of having to get the roll of film in place to start taking photos, fragmentary images emerge, often with technical faults that appear to the eye to be incomprehensible, mysterious, that place reason into question and very often discard it. And on top of this indefinable attraction you can add the vision of many of these fractions laid out together, and unexpectedly, on the light table. And so begins a dance of combining these elements without a prescribed plan of what to expect, and instead, playing with suggestions of shapes, colours, lines and atmospheres — that jump from one offcut to another. Some combinations jump out at first sight, others remain undiscovered for a while, or forever.
***
I leave them there. And let a few months pass.
***
When I resume playing some of these combinations become definite.
The relationship between the content of both parts creates tensions of different kinds, and degree, but it is difficult to establish an overall plot. Each piece is like a capsule that contains a multitude of shivers, smiles, screams, of fears that are more so in the spectator than in the pieces themselves. From the dialogues between the two parts, an uncertain never- previously-written poetry — which is created yet dissolved in each instant — may emerge. Gould "Mystery and Poetry" be the title for the series?
In all the combinations, the point of contact / confluence is like a darn, or perhaps also like a wound, a lit wound, an intense beam, electric, that settles the accumulated tension in a momentary discharge / permanent electrical vibration. Sometimes, just at the edge of these flashes you can detect forms that try to interact with each other, from side to side. They are often offcuts of images of bodies, barely visible shadows that escape the ray of light and seek to adjust, to copulate with those from the other side.
Eduard Olivella
Barcelona, 14 September 2015

lunes, 12 de octubre de 2015

TRACING TRACES, un documental

Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realitzat per Hans Fleischner 
Es pot traduir de l'anglès en "Resseguint les traces".
Això és el que volia fer un austríac amb el que vaig topar pels carrers de Portbou fa uns quants setembres, a finals del mes, mentre es feia memòria de la mort de Walter Benjamin.
En Hans Fleischner, que és així com es diu l'austríac, és fill d'un brigadista que va venir a lluitar per la República quan tenia només 22 anys, l'any 1937.
El Hans venia a veure si podia omplir, resseguint les traces, els silencis que feia el seu pare mentre relatava les seves vivències a la Guerra Civil espanyola. El pare de Hans era, al seu país, un activista d'esquerra i el fracàs de l'epopeia espanyola el va deixar descoratjat. A ell i als mil·lers de joves provinents de tot arreu que van arribar amb les esperances d'aturar el feixisme. Després va haver de fugir del seu propi país per la seva doble condició de jueu i comunista.


Panorama de la bahia y pueblo de Portbou                                                                                    foto: eduard olivella
Entre Hans i jo es va establir a Portbou una ràpida sintonia: tots dos fotògrafs i de la mateixa edat. Comunitat de pensament i de propòsits. Xarrades entre peixet fregit i conferències commemoratives. 
Una anècdota d'un rodatge on jo treballava ho desfermaria tot. 
Vegeu el que ha succeït...


HANS FLEISCHNER 
————————————— 
TRACING TRACES 
BARCELONA 1938 
————————————— 
Sobre y junto con 

EDUARD OLIVELLA 

El encuentro comenzó con una pregunta muy inocente. 

'¿Qué estás haciendo aquí?' 

Eso fue a finales de septiembre de 2013 en Portbou, Cataluña.
Unos días más tarde nos reunimos en Barcelona otra vez. 
Eduard me presentó en algunas galerías y me mostró la ciudad.

Solo de pasada me contó algo sobre una serie de televisión. Había trabajado como fotógrafo de escenas y todavía sólo casualmente me dijo, que para una escena el director le había pedido  actuar como un fotógrafo de guerra. 


Rodando la escena de después de la "bomba del Coliseum"
                      de la serie "Des del balcó"  para el canal  TV3.   foto: eduard olivella                       

Fue vestido para representar el papel, le dieron una Leica de los años 30 para moverse y actuar como fotógrafo, tomando fotos durante la acción. 

Eduard pensó: soy fotógrafo; puso un rollo de película blanco y negro y tomó fotografías, como en una situación de vida real. 

El resultado fueron fotos como si se hubieran tomado en 1938.

'Quiero ver los negativos', dije. 

"Ven a casa". Dirección, parada de Metro, algunas indicaciones y al día siguiente estaba en camino.

Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realizado por Hans Fleischner

Eduard enciende la caja de luz, coloca los negativos  y me deja echar un vistazo. 

Yo nací en 1948, igual que  Eduard, pero la Guerra Civil en España fue parte de nuestras vidas, si no en partes iguales, sí muy parecidas, con una diferencia tal vez muy significativa. 

He oído historias de mi padre, que había experimentado, visto, oído, estando en España desde 1937 hasta 1939, como miembro de las Brigadas Internacionales. 

Eduard estaba rodeado de silencio. 


                                                                                                                                                                             foto: eduard olivella

Cuando vi los negativos de una escena reconstruida, mostrando los efectos del bombardeo de Barcelona en 1938, solo pude exclamar

'! De esto debe salir una película!' 

En marzo de 2014 volví a Barcelona y empezamos la película. 


Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realizado por Hans Fleischner

En el proceso de hacerlo y hablando con la gente, más y más puertas y ventanas se abrieron, también y por supuesto más y más personas nos acompañaron en la fabricación de esta película. 
Inmediatamente después de  la última entrevista empezamos con una edición fuera de línea, con unos  pequeños clips por filmar, ahora y a principios de verano. 


Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realizado por Hans Fleischner

Una ventana muy importante se abrió la primavera  pasada. 

Un canal de televisión mostró interés en la película para tomar parte en el programa European Media Development pero es necesario buscar un socio europeo para hacerlo realidad, para hacer de esta película  un documental completo, con algunas elementos de ficción. 

Las Brigadas Internacionales son un vínculo evidente y los libros de historia lo muestran. 
No tengo que inventar historias. 
Una ficción y  elemento de unión, podría ser la banda sonora. 
Esquema de la estructura y conceptos para "Tracing Traces"
Las preguntas en las entrevistas realizadas se pueden resumir como sigue: 
# relativas al campo de la fotografía y las películas 
# interés en el conocimiento de la historia de la Guerra Civil española 
# cuando fue la primera vez que se vió o leyó material sobre la Guerra
# sobre mitos e iconos
# sobre realidad y verdad, memoria y recuerdo
# sobre la manipulación y la honestidad
y sobre todo:
# opinión sobre el uso de documentos sobre la Guerra Civil española (gráficos, escritos, personales, oficiales) y lugares históricos, como campos de batalla , fosas, edificios destruidos, para la construcción de la historia y reconstrucción de la misma, en literatura, cine, televisión, etc..
que forma el núcleo principal de nuestra propuesta.

Las personas entrevistadas fueron: 

un guionista de cine y televisión, una directora de arte (de la serie de televisión en la que Eduard trabajó y actuó), un historiador del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, un fotógrafo trabajando con fotografías históricas entre otras, un profesor de fotografía, un joven historiador que trabaja como guía en un refugio antiaéreo, un productor del eventos de fotografía, una historiadora transformada en trabajador social para los niños y un poeta, con un montón de historias y huellas del pasado. 

Hans Fleischner, Barcelona 2015


Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realizado por Hans Fleischner 
En començar a buscar les traces de tot el que va passar aquells anys vam trobar molts documents de l'època, però les traces més atractives per nosaltres eren les que es feien evidents en novel·les, sèries de tv, pel·lícules de cine, treballs d'investigadors, associacions per preservar la memòria i els llocs on van succeir els fets... i també records directes de la gent més gran que ho va viure i ho va relatar a fills i néts. Diaris escrits per persones comunes durant els dies de bombardeig.


Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realitzat per Hans Fleischner 

De tots els testimonis i aportacions escoltades i gravades en va sorgir la reflexió fonamental: com els creadors actuals usen totes aquestes traces per a crear els seus productes i com aquesta pràctica forma la idea dels fets que en poden tenir la gent d'ara. Com es formen els mites al voltant de la GC,. Que passa amb la memòria, amb els records; la construcció de la història, la realitat i la veritat, la invenció i la ficció...
Per ordenar tots els materials varem prendre com a punt central la famosa bomba del Coliseum que juntament amb la paret de St Felip Neri ha esdevingut un símbol de les barbaritats d'aquells dies.
En l'àmbit personal he pogut imaginar quasi moment a moment els patiments de la meva família, especialment els de la meva mare, doncs vivien en un lloc de Barcelona que s'ha mostrat central en el nostre relat.
Ara presentem un primer muntatge d'una petita part dels materials en l'esperança de poder accedir a una finançament i uns ajuts per fer-ho de forma definitiva.


Captura de pantalla del documental "Tracing Traces" realitzat per Hans Fleischner 






Tracing Traces
Can translate of the English in "Resseguint les traces".
This is what wanted to do an Austrian with what I clash for the streets of Portbou does a few Septembers, to finals of the month, while it did memory of the death of Walter Benjamin.
Hans Fleischner, that is as well as names the Austrian, is son of a brigadist that came to struggle for the Republic when had only 22 years, the year 1937.
Hans told to see if it could fill the silences, tracing traces, that did his father while it related his experiencies to the Spanish Civil War. Hans's father was, to his country, an activist of left and the failure of the Spanish epic story left it discouraged. To him and to the thousand of youngsters coming from everywhere that arrived with the hopes to stop the fascism. Next it goes to have to escape of his own country for his double condition of Jewish and comunist.
Between Hans and I was established a fast tuning: both photographers and of the same age. Community of thought and of purposes. Talks between fried small fish and memorial conferences. An anecdote of a shooting where I worked unleashed everything. See what has happened...

HANS FLEISCHNER
—————————————
TRACING TRACES
BARCELONA 1938
—————————————
About And Together

With
EDUARD OLIVELLA

The meeting between us started out with a very innocent question.


‘What are you doing here?



That was end of September 2013 in Portbou, Catalunya.
A few days later we met in Barcelona again.
Eduard introduced some galleries to me and showed me the city.


Just in passing he told me about a TV series, he had worked for as a still
photographer and just as casually he told me, how for one scene the
director had asked him to act like a war photographer.


He was made up and dressed to look the part, was given a 1930’s Leica
to walk around with and act like a photographer, taking photographs.


Eduard thought, I am a photographer, put in a roll of black and white
film and took photographs, like in a real life situation.


The result were photographs as if they had been taken in 1938.


‘I want to see those negatives’, I said.


‘Come to my place’. Address, Metro stop, some directions and the next
day I was on my way.


Eduard switched on the light box, placed the negatives on it and let me
have a look.


I was born 1948, so was Eduard, but the Civil War in Spain was part of
our lives, if not in equal parts, then still very much so, with a maybe
quite significant difference.



I heard from my father stories, he had experienced, seen, heard about,
while being in Spain from 1937 till 1939, as a member of the
International Brigades.

Eduard was surrounded by silence.

When I saw those negatives from a reenacted scene, showing the effects
of the bombing of Barcelona in 1938, I just said,
‘That must be a movie!

In March 2014 I went back to Barcelona and we started the movie.
In the process of doing so and talking to people, more and more doors
opened and windows, too and of course more and more people joined us
in making this movie.
We just filmed our last interview and are starting with an offline edit,
with a few more short clips to be filmed, now and in early summer.


One very important window opened already last spring.


A TV station showed interest in the movie and as part of the European
Media Development we are looking for a partner to make it happen.
Amsterdam came to my mind and the links are many, to make this
movie into a full length documentary, with some fictional enactments.


The International Brigades are an obvious link and the history books
show that. I do not have to make up stories.
One fictional and bringing together element, could be the soundtrack.
A string quartet from Amsterdam made up of young people.
Playing various compositions.
The one you hear on the teaser and of course also Pablo Casals and
possibly Eugene Drucker.



The questions in the interviews can be summed up as follows:
# relating to the field of photography and films
# interest in and knowledge of the history of The Spanish Civil War
# first time having seen or read material re: The Spanish Civil War
# reaction seeing the photographs taken by Eduard Olivella during the
TV series, depicting a war scene
# on myths and icons
# on truth and reality, memory and remembrance
# about manipulation and honesty
and above all:
# opinion on the use of documents on the Spanish Civil War (graphics, writings, personal, official) and historical sites, such as battlegrounds, fosas, destroyed buildings, for the construction of the history and reconstruction of the same, in literature, film, television.
It forms the main core of this movie.

People interviewed were:

a scenario writer, art director (of the TV series Eduard worked for and
was acting in), historian at the CRAI Biblioteca del Pavelló de la República , photographer working with historic photographs among others, professor of photography, young historian working as guide in a bomb shelter, photo event producer, historian turned social worker for children and a poet, with a lot of stories and traces from the past.

Hans Fleischner, Barcelona 2015

--------------

In beginning to look for trace them of all what happened those years found many documents of the period, but trace them more attractive for us were those that did evident in novels, series for tv, films, works of researchers, associations to preserve the memory and the places where happened the facts... And also remembrance direct of the oldest people that lived it and related it to sons and grandsons. Daily writings for common people during the days of bombardment.
Of all the witnesses and contributions listened and recorded arise our fundamental reflection: how the current creators use all these trace to create his products and like this practical forms the idea of the facts that can have the people of now. How they form the myths around the Civil War. What happens with the memory, with the memories;  the building of the history; the reality and the truth, the invention and the fiction...
To order all the materials we take as a central point the famous bomb of the Coliseum than together with the wall of St Felip Neri has become a symbol of the atrocity of those days.
In the personal field have been able to imagine almost moment to moment the troubles of my family, especially my mother's ones, then lived in a place of Barcelona that has showed central in our narration..
Now we present a first setting of a small part of the materials in the hope of can access to a funding and some aids to do it of definite shape.

viernes, 17 de julio de 2015

Hipèrion - Alemania - Grècia

Temple d'Apolon. Corint, 1996                                                                                                                   Foto Eduard Olivella                       

Davant de l'escarni al que ha sotmés i sometrá Alemania a Grecia nomes se m`acut  fer-vos esment de les pàgines escrites per el poeta aleman Hölderlin cap a 1795...

                                                   HIPÈRION A BEL.LARMÍ
La terra estimada de la patria torna a donar-me joia i dolor. Ara pujo cada matí a la carena de l'istme de Corint, i, com l'abella entre flors, sovint la meva ánima s'envola d'una banda a l'altra de les mars que a la dreta i a l'esquerra refresquen els peus de les meves muntanyes roents.
En especial l'Una d'aquestes dues badies m'hauria donat joia, si hagués estat on sóc mil anys enrera.

Ruines i Acrocorint dalt del rocam. Corint, 1996                                                 Foto Eduard Olivella         
Com un semidéu triomfant, aquí, entre els ermots gloriosos de l'Helicó i el Parnàs, on l'alba juga a enrogir centenars de crestes nevades, i la plana paradisíaca de Sició, onejava el golf esplendorós fent entrada vers la ciutat de la joia, vers la jove Corint, i abocava davant la seva estimada la riquesa del botí de totes les campanyes.
Corint, 1996                                                                Foto Eduard Olivella         

Però de què em serveix tal cosa? La udoladissa del xacal, que entre els pilots de pedra de l'Antiguitat entona salvatges càntics funerals, em desvetlla dels meus somnis.
Feliç l'home a qui una pàtria esponerosa alegra i envigoreix el cor! A mi, quan algú em fa pensar en la meva, és com si em llencessin a una bassa de llot, com si tanquessin damunt meu la tapa del taüt; i quan algú m'anomena grec, és com si em fermessin la gola amb el collar d'un gos.


I mira, Bel·larmí meu! si a vegades m'escapava un mot d'aquests o si el despit em feia pujar les llàgrimes als ulls, se m'acostaven aquests savis senyors de tan grata presència fantasmal entre vosaltres els alemanys, aquests dissortats a qui un esperit adolorit justament els va bé per a aplicar-li llurs sentències, i amb aires de satisfacció es dignaven a aconsellar-me dient: No et planyis, actua!
Oh, tant de bo no hagués actuat mai! de quanta esperança més no seria ric!...
Sí, oblida que hi ha homes, cor freturós, escomès, mil vegades atiat! i torna a allà d'on sortires, als braços de la natura, la immutable, silenciosa i bella.

De Hipèrion o l'ermità a Grècia. Llibre Primer.

Friedrich Hölderlin 1770-1843

Traducció Ricard Torrents

Temple d'Apolon. Corint, 1996                                          Foto Eduard Olivella         

Potser m'ha quedat massa trist...

miércoles, 27 de noviembre de 2013

UN ALTRE BORN

version española al pié
El mes de Novembre es dedica des de fa segles a preparar el Nadal i el final de l'any. Per això comença amb una festa generalitzada a Occident: el dia de Tots Sants, que fa "tabula rasa" dins el cristianisme per honorar a tots aquells fidels que per un motiu o altre no han rebut un homenatge especial per a la seva dedicació als afers de la fe.
L'endemà es dedica als morts. Celebració també extesa a moltes de les cultures, cristianes o no. A casa nostra era el dia que s'enterraven tots els cadàvers insepults, que es deixaven penjat de les forques o a l'entrada de les ciutats, per a memòria dels crims comesos. (El cap decapitat del General Moragues va estar penjat dins d'una gàbia al Portal de Mar de Barcelona a partir de 1715 i durant dotze anys, amb el que se saltaren per imposició, com en altres coses, les tradicions i les lleis). 

A partir de mitjans segle XIX es posà de moda representar per aquestes dates l'obra de teatre "Don Juan Tenorio" de José Zorrilla amb un èxit popular enorme i que encara perdura. Consistia en una eixelebrada versió del mite de "Don Juan" ( sembla que ideat pel sorprenent frare sorià de l'Orde de la Mercè, fray Gabriel Tèllez més conegut pel sobrenom de "Tirso de Molina"). Aquesta obra de teatre reunia la tradició vulgar de les "comedias de mágia" plenes de truculències escenogràfiques i la nova corrent del romanticisme. L'acció teatral plena de morts, esperits que travessaven parets, tombes que s'obrien i tancaven soles, estàtues que cobraven vida, culminava amb un final catolitzant d'animes que volaven cap al cel envoltades d'angelets. Els crítics de l'època la blasmaren tot i l'èxit popular.

El passat dia 13 del corrent, en motiu de l'homenatge a Ramon Barnils, vaig passar pel recinte del Born de Barcelona per primer cop desprès de la definitiva remodelació en centre cultural dedicat als fets del setge a Barcelona del 1714. Em va sorprendre l'ambient acollidor en un lloc en principi inhòspit per les característiques de nau semi industrial de finals del segle XIX, pertanyent a la serie de solucions arquitectòniques de vidre i ferro que tant es van aplicar a Barcelona en mercats i estacions ferroviàries. Era tard a la tarda i potser el tipus d'il·luminació molt suau que s'ha proporcionat al conjunt i la combinació de vidre i cortinatges per a les separacions dels diversos espais donen un aire de teatralitat sorprenent per a la temàtica que conté (restes arqueològiques d'un barri popular de la Barcelona del segle XVIII arrasat després del 1714 per a obtenir l'espai de seguretat de la nova Ciutadella militar). 
http://www.scgenealogia.org/catalunya/historia/ecai.htm

Doncs bé i sense moure's del Born, gran nau aixoplugant l'antic mercat del barri de la Ribera (de Josep Fontseré, 1876) i després "Mercado del Borne", mercat central de fruites i verdures per a tota Barcelona, fins a la inauguració de Mercabarna al Prat el 1971, us parlo d'una celebració de la qual he trobat mostres en repassar el meu arxiu: Els dies 19, 20, 21 de Novembre 1976 (un any just després de la mort del general Franco) l'ADTE o Assemblea de Treballadors de l'Espectacle van organitzar una representació esbojarrada del Don Juan Tenorio al Born en una colla de versions lliures presentades en diferents escenaris instal·lats a l'interior del recinte que romania buit i sense us concret després de 1971.
El cartell ja ens dóna una pista del desmesurat de la proposta. El fet es va transformar en una mena de kermesse de tres dies amb teatre, música i paradetes de menjar, de begudes, de tiradores de cartes, de propaganda política bàsicament llibertaria... 



Coberta del llibre/fanzine del Don Juan al Born. Barcelona,1976

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                  Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                 Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                           Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                 Foto: Eduard Olivella
Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                              Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                  Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                  Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.               Foto: Eduard Olivella
 L'ambient era d'expectació i d'autogestió on els artistes es desdoblaven en tècnics de so, muntadors d'escenografies inversemblants... tot fet a la vista i barrejat amb el públic que anava migrant d'un escenari a l'altre. Un moment culminant va ser el descens de un dels Don Juans dins una gàbia de ferro des del sostre del mercat sota una pluja de confeti, penjada per una gran grua de ploma que s'introduí al recinte.

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                               Foto: Eduard Olivella
Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                                Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                  Foto: Eduard Olivella
Jo, armat amb la meva Pentax SP, vaig fer unes quantes fotos d'entre les quals he triat les que us poso aquí.
La cosa va tenir bastant de ressò en aquells dies en que s'anaven fent provatures sobre els límits de l'estrenada llibertat quan encare no se sabia que era allò de la transició.

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                  Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                  Foto: Eduard Olivella
Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                               Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                Foto: Eduard Olivella


Els de l'ADTE publicaren poc després un llibre/fanzine amb texts i fotos de les jornades.
Hi ha dos o tres fotos meves que no se com hi arribaren però ai lás! no surto als crèdits!!!
El podeu descarregar en pdf a:
Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                Foto: Eduard Olivella

Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                                                                                   Foto: Eduard Olivella
És així com es compleix la vella dita: roda el món i torna el Born; bé... al mercat del Born. Els que gaudirem dels dies de rauxa iconoclasta del Novembre de 1976 no sospitàvem que sota els nostres peus s'hi guardava la mostra del patiment de les classes populars de la triturada Barcelona de 1715.
http://elborncentrecultural.bcn.cat/es
Mercat del Born . Barcelona,  novembre 1976.                Foto: Eduard Olivella



Version española
El mes de Noviembre se dedica desde hace siglos a preparar la Navidad y el final del año. Por eso empieza con una fiesta generalizada en Occidente: el día de Todos los Santos, que hace "tabula rasa" dentro del cristianismo para honorar a todos aquellos fieles que por un motivo u otro no han recibido un homenaje especial por su dedicación a los asuntos de la fe.
El día siguiente se dedica a los muertos. Celebración también extendida a muchas culturas, cristianas o no. En la nuestra era el día que se enterraban todos los cadáveres "insepultos", que se dejaban colgado de las horcas o a la entrada de las ciudades, para memoria de los crímenes cometidos. (La cabeza decapitada del General Moragues estuvo colgada dentro de una jaula en el Portal de Mar de Barcelona a partir de 1715 y durante doce años, con lo que se saltaron por imposición, como otras cosas, las tradiciones y las leyes).

A partir de medianos siglo XIX se puso de moda representar por estas fechas la obra de teatro "Don Juan Tenorio" de José Zorrilla con un éxito popular enorme y que todavía perdura. Consistía en una alocada versión del mito de "Don Juan" (parece que ideado por el sorprendente fraile soriano de la Orden de la Merced, fray Gabriel Tèllez más conocido por el apodo de "Tirso de Molina". Esta obra de teatro reunía la tradición vulgar de las "comedias de mágia" llenas de truculencias escenográficas y la nueva corriente del romanticismo. La acción teatral llena de muertos, espíritus que atravesaban paredes, tumbas que se abrían y cerraban solas, estatuas que cobraban vida, culminaba con un final catolizante de animas que volaban hacia el cielo rodeadas de angelitos. Los críticos de la época la despreciaron a pesar del éxito popular.
http://www.cervantesvirtual.com/obra/don-juan-tenorio-y-la-tradicin-de-la-comedia-de-magia-0/

El pasado día 13 de la corriente, en motivo del homenaje a Ramon Barnils, pasé por el recinto del Born de Barcelona por primera vez despues de la definitiva remodelación en centro cultural dedicado a los hechos del asedio de Barcelona en 1714. Me sorprendió el ambiente acogedor en un lugar en principio inhóspito por las características de nave semi industrial de finales del siglo XIX, perteneciendo a la serie de soluciones arquitectónicas de vidrio y hierro que tanto se aplicaron en Barcelona en mercados y estaciones ferroviarias. Oscurecía y quizás el tipo de iluminación muy suave que se ha proporcionado al conjunto y la combinación de vidrio y cortinas para las separaciones de los varios espacios dan un aire de teatralidad sorprendente para la temática que contiene (restos arqueológicos de un barrio popular de la Barcelona del siglo XVIII arrasado después del 1714 para obtener el espacio de seguridad de la nueva Ciudadela militar).
http://www.scgenealogia.org/catalunya/historia/ecai.htm

Pues bien y sin moverme del Born, gran nave guareciendo el antiguo mercado del barrio de la Ribera (de Josep Fontseré, 1876) y después "Mercado del Borne", mercado central de frutas y verduras para toda Barcelona, hasta la inauguración de Mercabarna en el Prat en 1971, os hablo de una celebración de la cual he encontrado muestras al repasar mi archivo: los días 19, 20, 21 de Noviembre de 1976 (un año justo después de la muerte del general Franco) la ADTE o Asamblea de Trabajadores del Espectáculo organizaron una representación alocada de Don Juan Tenorio en el Born a base un montón de versiones delirantes presentadas en diferentes escenarios instalados en el interior del recinto que permanecía vacío y sin uso concreto después de 1971.

El cartel ya nos da una pista de la desmesura de la propuesta. El hecho se transformó en una especie de kermesse de tres días con teatro, música y tenderetes de comer, de bebidas, de tiradoras de cartas, de propaganda política básicamente libertaría... El ambiente era de expectación y de autogestión donde los artistas se desdoblaban en técnicos de sonido, montadores de escenografías inverosímiles... todo hecho a la vista y mezclado con el público que iba migrando de un escenario al otro. Un momento culminante fue el descenso de uno de los Don Juanes dentro de una jaula de hierro desde el techo del mercado en una lluvia de confeti, colgada desde una gran grúa de pluma que se introdujo al recinto.

Yo, armado con mi Pentax SP, hice unas cuántas fotos de entre las cuales he elegido las que os pongo aquí.
La cosa obtuvo bastante eco en aquellos días en que se iban tirando probaturas sobre los límites de la estrenada libertad cuando aún no se sabía que era aquello de la transición.

Los del ADTE publicaron poco después un libro/fanzine con textos y fotos de las jornadas. Hay dos o tres fotos mías que no se como llegaron pero, mira tú, no salgo a los créditos!!!
Lo podéis descargar en pdf en:
http://www.lwsn.net/article/don-juan-tenorio-al-mercat-del-born-novembre-de-1976-adte

Es así como se cumple el viejo dicho: rueda el mundo y vuelve el Born; bien... al mercado del Borne. Los que disfrutamos de los días de arrebato iconoclasta de Noviembre de 1976 no sospechábamos que bajo nuestros pies se guardaba la muestra del sufrimiento de las clases populares de la triturada Barcelona de 1715.

miércoles, 23 de octubre de 2013

PENSANT EN TONI

Ja fa mes d'una setmana que en Toni ha marxat. Potser no calia que fos tan aviat. I ho ha fet a la callada, com moltes de les altres coses en la seva vida. Ha marxat però no ens ha deixat. El tindrem en la seva obra, nosaltres i em penso que moltes generacions esdevenidores.

Després de més de trenta anys d'amistat em dol que en Toni no hagi tingut ningú al costat en el moment cabdal d'entrar en el cuarto fosc definitiu. Si naixem voltats de gent, seria obligat de morir en la mateixa situació.
He reunit unes quantes imatges trobades al meu arxiu, quasi totes fetes en els diversos viatges que compartirem cap a Arles als estius dels vuitantes i norantes. Que valgui com a
prova d'amistat i petit homenatge.


Toni Catany a la Cour de l'Hotel d'Arlatan. Arles, 1980                                                                                foto Eduard Olivella                                                                










Toni Catany amb no se qui, parlant de flors (!), Arles 1980                                                                          foto Eduard Olivella

América Sánchez, Carlos Pazos, Eduard Olivella, Toni Catany. IEFC Barcelona, 1981.                              foto Rosa Sabadell

Toni Catany , Arles 1989.                                                                                                                         foto Eduard Olivella

Toni Catany amb José Luís Santalla. Arles, 1994.                                                                                          foto Eduard Olivella

Andrés Gamboa de Lunwerg  amb Toni Catany, quan li concediren el premi "European Publishers Award" pel llibre "Life and still life". Cour de L'Espace Van Gogh, Arles 1997.


També hi poso un curt video informal fet amb el mòbil el dia de la inauguració de l'exposició "D'ara endavant" a Santa Mònica. L'he netejat i editat una mica. En Toni hi expressa la seva opinió sobre la mostra, parlant amb Pep Rigol i, entre bromes, també parla, amb l'accent illenc que el caracteritzava, de la seva fundació en termes bastant astoradors. I s'acomiada.

L'any 2013 ens està deixant una mica més sols ( Bigas, Miquel, Toni, Elvira, Formiguera...).
I acabo, no tinc esma d'escriure res més.
Us deixo amb el somriure d'en Toni Catany.



video


Versión en Español

Pensando en Toni.
Ya hace más de una semana que Toni se ha marchado. Quizás no hacía falta que fuera tan pronto. Y lo ha hecho a la chita callando, como muchas de las otras cosas en su vida. Ha marchado pero no nos ha dejado. Lo tendremos en su obra, nosotros y pienso que muchas generaciones venideras.
Después de más de treinta años de amistad me duele que Toni no haya tenido nadie al lado en el momento capital de entrar en el cuarto oscuro definitivo. Si nacemos rodeados de gente, sería obligado morir en la misma situación.
He reunido unas cuántas imágenes encontradas en mi archivo, casi todas tomadas en los diversos viajes que compartimos hacia Arles a los veranos de los 80's y 90's. Que valga como
prueba de amistad y pequeño homenaje.

También pongo un corto video informal hecho con el móvil el día de la inauguración de la exposición "De ahora en adelante" en Santa Mònica. Lo he limpiado y editado un poco. Toni expresa su opinión sobre la muestra, hablando con Pep Rigol y, entre bromas, también habla, con el acento isleño que lo caracterizaba, de su fundación en términos bastante sorprendentes. Y se despide.

El año 2013 nos está dejando algo más sólos ( Bigas, Miquel, Toni, Elvira, Formiguera...).
Y acabo, no tengo ánimo para escribir nada más.

Os dejo con la sonrisa de en Toni Catany.