miércoles, 19 de diciembre de 2012

Despres d’uns mesos de silenci (solucionar problemes diversos) reprenc  les entrades al blog. Feia dies que volia fer-ho pero una cosa i l’altre feien que ho anés ajornant, fins a la noticia de la mort de Ravi Shankar.



“El so es Deu”. Ravi Shankar (1920-2012)


A l’any 1975, a l’Octubre, es va celebrar a Barcelona, a la imponent nau gótica de la Basílica de Santa Maria del Mar, un festival de música oriental. L’onada de orientalisme del segle XX estesa pel hippisme, arribava a la Barcelona del final de la dictadura franquista _ Franco moriria el 20 del mes següent. El darrer dels tres concerts programats _ Ritual de tambors japonesos O Suwa Daiko, ceremonia budista dels monjos del monestir de Gyüto, els dos primers _ va constituir la presentació del personatge mes important de l’escena musical oriental del moment a Occident davant del públic de Barcelona. No va ser un concert multitudinari pero sí que quasi va omplir la nau del temple: Era Ravi Shankar el virtuós mestre del sitar, aquesta mena d’enorme llaüt amb dues caixes de resonancia fetes de carbasses als extrems d’un mástil. força ample, de 20 trasts que porta 7 cordes de metall amb 13 cordes “simpàtiques” de resonancia a sota. El lloc es va mostrar poc adequat per aquella música que va ser amplificada i resonaba de forma incontrolada per les voltes del temple. No se si els espectadors dels fons van rebre la finura espiritual i el ritme complexe o un garbuix de sons repetits. 
La figura de Ravi Shankar era i ha sigut un fenòmen decisiu a la música del segle XX. La seva fama a Occident arrenca de l’interés dels Beatles en la cultura i la mística orientals, sobretot George Harrison que pren com a mestre al propi Shankar, i que afegirá sonoritats del sitar a la música pop del seu grup. També compositor, Shankar influirá en un quants dels mes importants músics contemporanis com John Coltrane i Philip Glass. O colaborará amb d’altres interprets com Yehudi Menuhin, Jean-Pierre Rampal, Hozan Yamamoto i Musumi Miyashita. La seva influencia arribará al New Age.



Per aquella época jo feia totes les fotos dels concerts del Palau de la Música Catalana  organitzats per Forum Musical que juntament amb Ibermùsica van montar la “Semana de Música Oriental” . Així que em va tocar fer les fotos del concert de Ravi Shankar  i dels altres.
Realment estaba molt emocionat pel fet de poguer fotografiar un personatge ja casi mític. Tot i despres de fotografiar als japonesos que ens habian deixat a tots trastornats amb l’increiblement eixordador so dels seus timbals i del contrast amb la mística monòtona dels budistes. Tot en una setmana.
Com era habitual vaig anar al lloc del concert amb mitja hora d’antel.lació. El representant del músic em va presentar i Shankar va manifestar que no volia fotografíes durant la seva “performance”. L’emoció es transformá de cop en decepció.
Shankar tenia 55 anys, molt actiu, d’estatura més baix que la mitjana, pell fosca, cabells negres brillants i encrespats , i uns ulls lleugerament sortits d’una intensitat que només es troba en els individus orientals. Vaig insistir en que calien fotos de l’aconteixement i ell va suggerir una solució _ que suposo que ja tenia experimentada en altres situacions. Jo l’hi faria totes les fotos que volgués allá mateix i ell posaria tocant el sitar.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

L’improvisat camerino era la cripta del temple amb un sol llum penjat del sostre. Així que vaig fer servir el flash primer. Pero no m’agradaba el resultat que en podia sorgir. Així que vaig canviar a una película mes sensible i el diafragma tot obert. Aleshores jo treballaba amb Pentax Spotmatic amb el 50mm a f 1,2. Aquestes preses crec que son les mes reixides. En vaig poguer fer una vintena.


Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella
Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                           Foto:  Eduard Olivella
Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                      Foto:  Eduard Olivella

Pero el problema per a mí era que els organitzadors volien fotos “on estage” amb els acompanyants i sobre la tarima preparada tapant les escales de l’altar major del temple i coberta de catifes perses. Shankar em diu el que farem: Ell sortirá i s’asseurá amb els seus dos acompanyants: Alla Rakha a la “tabla” i el que toca la “tambura” _ i afinarán els instruments durant uns minuts que jo hauré d’aprofitar per fer les fotos que necesito. Quan ell deixi d’afinar jo no faré mes fotos. Ells començaran el concert.
La sorpresa es que la disposició de la llum al temple era molt escasa i groga amb llums molt laterals i no gaire potents. Aixó donaba un clima de recolliment molt adient des del punt de vista de l’espectacle, pero fatal per fer fotos.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

L’anècdota va sorgir quan van acabar d’afinar i el public va esclatar en grans aplaudiments. El desconeixement dels caràcters d’aquella música, nova a les orelles de molts dels barcelonins “enrrollats” d’aquella època, va fer que Shankar em dirigís un somriure de complicitat. Jo vaig em retirar satisfet de poguer fer la meva feina i pensant que els grans personatges ho son perque son senzills i amicals.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

Valguin aquestes fotos com a petit homenatge a una figura que em va deixar un record molt intens, tant com a músic com a persona.