“El so es Deu”. Ravi Shankar (1920-2012)
A
l’any 1975, a l’Octubre, es va celebrar a Barcelona, a la imponent nau gótica
de la Basílica de Santa Maria del Mar, un festival de música oriental. L’onada
de orientalisme del segle XX estesa pel hippisme, arribava a la Barcelona del
final de la dictadura franquista _ Franco moriria el 20 del mes següent. El
darrer dels tres concerts programats _ Ritual de tambors japonesos O Suwa Daiko,
ceremonia budista dels monjos del monestir de Gyüto, els dos primers _ va
constituir la presentació del personatge mes important de l’escena musical
oriental del moment a Occident davant del públic de Barcelona. No va ser un concert
multitudinari pero sí que quasi va omplir la nau del temple: Era Ravi Shankar
el virtuós mestre del sitar, aquesta mena d’enorme llaüt amb dues caixes de
resonancia fetes de carbasses als extrems d’un mástil. força ample, de 20
trasts que porta 7 cordes de metall amb 13 cordes “simpàtiques” de resonancia a sota. El lloc es va mostrar poc
adequat per aquella música que va ser amplificada i resonaba de forma
incontrolada per les voltes del temple. No se si els espectadors dels fons van
rebre la finura espiritual i el ritme complexe o un garbuix de sons
repetits.
La
figura de Ravi Shankar era i ha sigut un fenòmen decisiu a la música del segle
XX. La seva fama a Occident arrenca de l’interés dels Beatles en la cultura i
la mística orientals, sobretot George Harrison que pren com a mestre al propi
Shankar, i que afegirá sonoritats del sitar a la música pop del seu grup.
També compositor, Shankar influirá en un quants dels mes importants músics contemporanis
com John Coltrane i Philip Glass. O colaborará amb d’altres interprets com
Yehudi Menuhin, Jean-Pierre Rampal, Hozan Yamamoto i Musumi Miyashita. La seva
influencia arribará al New Age.
Per
aquella época jo feia totes les fotos dels concerts del Palau de la Música
Catalana organitzats per Forum Musical que juntament amb
Ibermùsica van montar la “Semana de Música Oriental” . Així que em va tocar fer
les fotos del concert de Ravi Shankar i
dels altres.
Realment
estaba molt emocionat pel fet de poguer fotografiar un personatge ja casi
mític. Tot i despres de fotografiar als japonesos que ens habian deixat a tots
trastornats amb l’increiblement eixordador so dels seus timbals i del contrast
amb la mística monòtona dels budistes. Tot en una setmana.
Com
era habitual vaig anar al lloc del concert amb mitja hora d’antel.lació. El
representant del músic em va presentar i Shankar va manifestar que no volia
fotografíes durant la seva “performance”. L’emoció es transformá de cop en
decepció.
Shankar
tenia 55 anys, molt actiu, d’estatura més baix que la mitjana, pell fosca, cabells
negres brillants i encrespats , i uns ulls lleugerament sortits d’una
intensitat que només es troba en els individus orientals. Vaig insistir en que
calien fotos de l’aconteixement i ell va suggerir una solució _ que suposo que
ja tenia experimentada en altres situacions. Jo l’hi faria totes les fotos que
volgués allá mateix i ell posaria tocant el sitar.
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
L’improvisat camerino era la cripta del temple amb un sol
llum penjat del sostre. Així que vaig fer servir el flash primer. Pero no m’agradaba
el resultat que en podia sorgir. Així que vaig canviar a una película mes
sensible i el diafragma tot obert. Aleshores jo treballaba amb Pentax Spotmatic
amb el 50mm a f 1,2. Aquestes preses crec que son les mes reixides. En vaig
poguer fer una vintena.
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
Pero el problema per a mí era que els organitzadors volien fotos “on estage” amb els acompanyants i sobre la tarima preparada tapant les escales de l’altar major del temple i coberta de catifes perses. Shankar em diu el que farem: Ell sortirá i s’asseurá amb els seus dos acompanyants: Alla Rakha a la “tabla” i el que toca la “tambura” _ i afinarán els instruments durant uns minuts que jo hauré d’aprofitar per fer les fotos que necesito. Quan ell deixi d’afinar jo no faré mes fotos. Ells començaran el concert.
La
sorpresa es que la disposició de la llum al temple era molt escasa i groga amb
llums molt laterals i no gaire potents. Aixó donaba un clima de recolliment
molt adient des del punt de vista de l’espectacle, pero fatal per fer fotos.
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
L’anècdota
va sorgir quan van acabar d’afinar i el public va esclatar en grans
aplaudiments. El desconeixement dels caràcters d’aquella música, nova a les
orelles de molts dels barcelonins “enrrollats” d’aquella època, va fer que
Shankar em dirigís un somriure de complicitat. Jo vaig em retirar satisfet de
poguer fer la meva feina i pensant que els grans personatges ho son perque son
senzills i amicals.
Ravi Shankar , Barcelona 1975 Foto: Eduard Olivella |
Valguin
aquestes fotos com a petit homenatge a una figura que em va deixar un record
molt intens, tant com a músic com a persona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario