"ESTUDIO EN NEGRO"

Ara va de Jazz

Tete Montoliu a TVE Miramar gravant pel programa "Estudio en Negro".
Barcelona, 1970                    Foto Eduard Olivella    

M’agraden les concatenacions, les cadenes de situacions i de aconteixements relacionats els uns amb els altres.

Penso que no hi ha res en el mon que no tingui un precedent i al mateix temps que no sigui generador d’un altre de posterior. Així neix el present post. Explico la cadena:

El Rafael Roa va publicar un post fa uns dies on expressava que el piano de Tete Montoliu l’ajudava a passar els moments baixos. En aixó, vaig recordar que tenia unes fotos en el meu arxiu de jazz que vaig fer de Tete fa uns anys  mentres es gravava als estudis de TVE a Miramar de Barcelona un programa de jazz que va tenir bastant de renom. Tenia la data pero no recordaba el nom exacta del realitzador. Vaig posar les referències al Google i es va produir el miracle modern de l’accés ràpid a dades ìgnotes: trobo unes dades en el xat d’un lloc que he marcat com a interessant per a mi, doncs tracta temes de l’activitat contracultural, sobretot de música, dels anys setanta i vuitanta al nostre pais; es diu “La Web Sense Nom”.

Trio dues imatges del meu arxiu de Tete amb Johnny Griffin i les penjo al fb per a Rafa Roa, potser per ajudar a desfer la melanconia.

Pero segueixo remirant els negatius de l’arxiu i trobo una pila de negatius que no vaig arribar a positivar mai.

Johnny Griffin, Niels-Henning Orsted Pedersen i Tete Montoliu . TVE Miramar. Barcelona, 1970. Foto Eduard Olivella
                                                                         

Poc a poc he anat reconstruint tot el que envoltava aquestes fotos i que ara em ve de gust presentar-vos.

Estem a 1970.  El programa duia el titol de “Estudio en negro” i era la continuació d`un altre que es va dir “Gama 67”.

Els estudis de TVE a Barcelona, que de fet eran el bressol de la televisió a Espanya es van instalar a un edifici de Montjuïc, supervivent de la famosa exposició de 1929. En aquest mateix lloc ara hi ha un hotel dels de luxe bastit per a les Olimpiades del 92. Dels estudis en deian Miramar.

L’edifici no era gaire espaiós pel que ara en considerem uns estudis de televisió. El que recordo es que era tot pintat de “gris comisaría” encara que despres vaig saber que quasi tots els integrants de la plantilla eran dels partits comunistes. Jo hi vaig anar a parar perque  en aquells anys començaba a fer feines per a una revista de música i era amic dels integrants d’un grup de rock que també feia jazz: Lone Star.

Hi vaig fer un reportatge i em va agradar així que els hi vaig demanar si podia tornar altres cops a fer fotos dels mùsics. El jazz m’atreia per influencia del meu pare i també del  company de taula al Institut Menéndez y Pelayo en Jordi Suñol gran coneixedor del jazz i contrabaixista ell mateix.

Plató dels estudis de TVE a Montjuïc. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella

El plató on es gravava el programa era de dimensions bastant justes i tenia el control darrera un gran vidre (la “peixera”) en una posició elevada de manera que el realitzador podia veure directament el que passava al plató al mateix temps que tenia les imatges de les tres càmeres als monitors. Actualment el control és a molts metres de distancia del lloc de la presa de imatges i no es te visió directe del plató.

El plató des del  control. TVE Miramar . Barcelona , 1970. Foto Eduard Olivella

Les tres càmeres sobre François Rabath. TVE Miramar. Barcelona !970. Foto Eduard Olivella.

Les càmeres eran enormes i feixugues. Eran unes PYE angleses construides amb lampades doncs encara tardarien en arribar els circuits impresos. Deixaven anar una calor brutal de tal manera que molts cops s’hi podia veure una tassa de café al damunt escalfant-se. També habia vist algún cop un vas de wisky circulant pel plató que acabava sent un forn.

El títol del programa resulta a hores d’ara una mica curiós si tenim en conte que a la època nomes hi havia televisó monocroma. O potser es feia referencia al color de la pell de molts dels mùsics que hi apareixien. Sarcasmes a part la veritat es que l’aspecte visual era molt cuidat: els càmeres eran molt bons fotògrafs, especialment un tal Iglesias.

Iglesias, l'operador de càmara,  Johnny Griffin  i  Orsted Pedersen al baix. TVE Miramar.
Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella

  

Pedro Iturralde. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

Eran corrents els enquadraments molt tancats donant imatges molt composades, alguns cops quasi abstractes, sobre els mùsics, els seus intruments i sobre els decorats que eran fìsics, de volum,  sovint aprofitant elements de decorats d’altres programes. La gravació del so era excelent i deixava molt satisfets als mùsics que pujaven al control per escoltar-ne el resultat i que volien de vegades endur-s’en una còpia, devant la negativa del productor del programa José Maria García-Gastón.

François Rabath tocant el baix en un decorat de fuster. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

Johnny Griffin. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

La llum escassa afavoría els enquadraments amb grans árees negres, planes, que contrastaven amb les lìnies brillants dels instruments o els trets del rostre dels mùsics. Aquí si que quadra el tìtol del programa que era celebrat tant per la bona mùsica com per l’estètica del producte acabat, gràcies a l’habilitat del seu realitzador José Carlos Garrido. 

José Carlos Garrido en acció. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

Garrido fent broma amb Francesc Borrull , mentres un ausent Tete "fa dits" per a la gravació.
TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

Personatge mes aviat discret, darrera les seves ulleres fosques exigía un alt nivell de qualitat amb els mitjans minsos de la “Televisión Española canal UHF”. De la seva manera de treballar em va quedar una genial situació: El programa es basaba en la gravació en directe dels temes que interpretaban els mùsics i donades les característiques del jazz no era possible tallar i tornar-hi.

Per l'esquerra Michel Sardaby, un mùsic , García Gastón i  JC Garrido en una audició a l'Hotel Orient de les Rambles.
 Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

A la mateixa audició, Joe Turner ben adormit i atent, Michel Sardaby. Hotel Orient. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

Doncs un cop una càmera es va creuar amb una altre i va apareixer en el fons d’un enquadrament en plena gravació. Devant de l’esverament dels ajudants de la sala de control, Garrido va transmetre l’ordre al operador de la  càmara en questió de no parar i al sortir de camp l’hi va fer repetir l’acció en sentit oposat, lentament. Així ho va fer alguns cops més amb altres càmeres al llarg de tota la peça que s’estava gravant. Mostrar les eines per les que es produia la màgia de la televisió era un error inacceptable per a la època, tal com ho es per al cinema. 

TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella.

En acabar i davant  la perplexitat de l’equip i del productor Garrido va deixar anar la següent sentència: Repetir un error tres cops es crear un estil. (!!)