La d'avui fa dies que la tenia per acabar però entre una cosa i l'altra sempre queia de l'agenda.
Versión en español al final
Postfotografia
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
L’operació Postfotografia no
inaugura un nou mode de fotografia, no descobreix un nou sentit a l’acció de
fotografiar perquè no fa referència a aquesta acció en els que han fet les
fotografies trobades a la xarxa sinó que es limita a crear un nínxol etiquetat
on col·locar, ordenadament, tots aquests materials visuals. Potser el realment
interessant fora interrogar(se) sobre el(s) motiu(s) d’aquestes tempestes d’imatges.
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
El fet que una fotografia es pugui fer ara per obra d’artilugis diferents d’una cambra fotogràfica _sobretot telèfon mòbil_ ens porta a pensar que el que s'ha alterat no és pas la fotografia en si, si no el valor social de fotografiar. Comparant amb el tempo d’abans ens trobem que la immediatesa del resultat i el perfeccionament en l’obtenció d’una imatge propicien la seva execució en qualsevol lloc i moment. Però aquesta facilitat no justifica, crec jo, l'ús massiu que s’en fa. Perquè la gent fotografia i es fotografia compulsivament? Ho fa perquè és fàcil? Perquè la mercadotecnia de la telefonia li ho posa a l’abast? Penso que aquests paràmetres són necessaris però no suficients per a explicar el pandemonium d'imatges que s'està generant.
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
La meva anàlisi arranca de la coneguda sentència de Andy Warhol del 1968: "In the future, everyone will be world-famous for 15 minutes." que fa referència al delit de la gent dels anys 70-80 per sortir encara que fos per uns moments a la televisió. Aquesta imperiosa necessitat dels nostres pares s’ha vist potenciada per l’adveniment de les noves tecnologies de la comunicació (que el pobre Warhol no es podia ni imaginar). El binomi presa fàcil i eficaç amb publicació /difusió instantanis té un atractiu definitiu per a l'individu d’ara doncs li permet introduir les seves fotografies en el fluxe general propiciat pels sistemes en xarxa.
Utilitzant els recursos que proporcionen aquests sistemes cada u de nosaltres
pot accedir a una o moltes pantalles és a dir pot aparèixer davant dels ulls d’altres tal com apareixen
les imatges dels líders socials acomplint el desitj que Warhol enunciava i superant-lo: no sols són quinze
minuts de fama sinó que pot arribar a ser durador i pot
assolir dimensions planetàries.
D’aquesta forma es satisfà l’anhel de superació de l’anonimat i
es crea una falsa esperança d’èxit per
via del reconeixement social. I per aconseguir-ho es fa sacrifici, fins i tot,
de la intimitat. La perforació de l’esfera del intim, unida a la força d’un narcisisme mal reprimit és un
dels efectes més visibles de
tot aquest fenomen.
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
Cada segon es prenen a tot el món centenars de milions de fotografies i vídeos i una part important d’aquests va a parar a les planes de les xarxes socials d'internet. I els automatismes dels motors de la xarxa ens fan saber immediatament “l’aconteixement”.
El corpus, la massa descomunal de
fotografies presents a la World Wide Web va provocar primer la perplexitat de
l’aparell teòric establert del món de la fotografia i després la sensació de
què quelcom d'indefinit estava passant fora del seu control. I és quan un grup
de crítics, teòrics, curadors i altres observadors es posen a treballar per
assimilar el fenomen que no para de créixer. Per dominar l'indefinit cal primer poguer nomenar-ho, cal un nom per poguer començar a parlar-ne. Un neologisme de
la mena “post” està a punt: Postfotografia.
Sona bé i és trendy;
queda dins de les nomenclatures de després de la modernitat. I amb aquesta
divisa es posen a navegar o més aviat es capbussen en un oceà d’imatges amb la
intenció d’ordenar el caos per situar-lo dins del seu cosmos de noms,
etiquetes, èpoques, moviments…
Aviat descobreixen que una colla de “surfers” d'internet tenen per costum baixar de la xarxa aquelles imatges que presenten quelcom de comú amb els seus interessos o preferències. És com triar i remenar en les parades del Gran Basar d’Istanbul. De fet això ho fa tothom: és fàcil (un parell de click) i gratis!!
Aviat descobreixen que una colla de “surfers” d'internet tenen per costum baixar de la xarxa aquelles imatges que presenten quelcom de comú amb els seus interessos o preferències. És com triar i remenar en les parades del Gran Basar d’Istanbul. De fet això ho fa tothom: és fàcil (un parell de click) i gratis!!
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
Però aquesta maniobra de “taging” o de “naming”
no té per què suposar una cancel·lació de l’estatus reconegut de la fotografia
com a medi de coneixement de la realitat. La fotografia que ens pot interessar
és la que té sentit (que dona sentit), que vol transcendir, que és senyal i
resultat d’un acte de voluntat i de discerniment; que és resultat
d’una confrontació de l'individu amb la realitat. Georges Didi-Huberman,
filòsof francès interessat pel món de les imatges, utilitza una cita de
J.P. Sartre en el seu llibre “Images, malgré tout”,
Editions de Minuit Paris 2003, p.
67 …”L’image est un acte et non une chose” J.P.Sartre a L’Imagination Paris PUF 1936, p.
162. La cita és més llarga però jo n’extrec la frase final a tall
d’epítom.
Les constants referències a la democratització de la fotografia com a valor superior de la nova situació que fan els principals impulsors de l’etiqueta postfotogràfica semblen molt pendents de buscar una correcció política que validi la proposta.
Les constants referències a la democratització de la fotografia com a valor superior de la nova situació que fan els principals impulsors de l’etiqueta postfotogràfica semblen molt pendents de buscar una correcció política que validi la proposta.
D’ara endavant
Arran de la presentació a BCN de
l’exposició que exemplifica l’esmentat exercici d’ordenació del caos fotogràfic
a les xarxes s’ha encetat un debat (no gaire intens) en els àmbits fotogràfics
catalans i m’he vist interrogat diversos cops per diferents interlocutors.
També s’han generat alguns texts que reflexionen oposadament a l’entusiasme
dels epígons de la Postfotografia.
Abans del desgraciat accident que ens ha arrabassat al fotoperiodista Paco Elvira _que en pau descansi_ vaig marcar, com a interessant referencia per confeccionar el present, un text que va penjar a les seves planes. Elvira s’interrogava sobre el futur de les fotos de reportatge i l’us dels telèfons cel·lulars de darrera generació.
Abans del desgraciat accident que ens ha arrabassat al fotoperiodista Paco Elvira _que en pau descansi_ vaig marcar, com a interessant referencia per confeccionar el present, un text que va penjar a les seves planes. Elvira s’interrogava sobre el futur de les fotos de reportatge i l’us dels telèfons cel·lulars de darrera generació.
També el full de sala de l’exposició de la Galería
Valid Foto de Barcelona temporalment coincident amb “D’ara endavant” apunta cap una apreciació distinta i fins i
tot oposada del que ha de ser una fotografia actualment.
 |
| Centre d'Art Santa Mònica. Barcelona Foto E. Olivella |
Com és sabut “D’ara endavant”
va ser presentat ja fa dos anys a Arles i després de veure's a Anvers, arribà a Barcelona de la mà del
Mobile World Congress 2013
que reuneix cada any els que viuen del negoci de la telefonia cel·lular i que com és fàcil
de deduir devien rebre “con alborozo”
la promoció del seu tràfec d'imatges (de diners) a la categoria de
producció artística democràtica.
El cost de
manteniment de les xarxes socials és alt, afegit a l’esperança de beneficis fa
que la rendibilitat arribi per la via de la publicitat i l’eficàcia
publicitaria es basa en l'augment constant del tràfec per les planes i això
necessita nous events a
cada moment que el sistema comunica a tothom a fi d’incrementar el tràfec.
Per altra banda la visibilitat d’unes planes individuals a les xarxes _primers llocs en els resultats d’una cerca als browsers_ millora en relació directe a l’activitat que desplega i al nombre de connexions que aconsegueix. Això fa que els usuaris individuals caiguin progressivament en la síndrome de la visibilitat, és a dir de l’èxit virtual a les xarxes, entrant en una espiral de publicació a les seves planes, element mínim de la qual, de màxima efectivitat, és una fotografia. És un cercle virtuós / viciós. El doll d’imatges resultants d’aquest procés s’incrementa exponencialment i els beneficis també.
Per altra banda la visibilitat d’unes planes individuals a les xarxes _primers llocs en els resultats d’una cerca als browsers_ millora en relació directe a l’activitat que desplega i al nombre de connexions que aconsegueix. Això fa que els usuaris individuals caiguin progressivament en la síndrome de la visibilitat, és a dir de l’èxit virtual a les xarxes, entrant en una espiral de publicació a les seves planes, element mínim de la qual, de màxima efectivitat, és una fotografia. És un cercle virtuós / viciós. El doll d’imatges resultants d’aquest procés s’incrementa exponencialment i els beneficis també.
La mostra, extensa,
que ocupà quasi tot l’espai expositiu del Centre d’Art Santa Mònica a les
Rambles de Barcelona es complementà amb un
altre mostra a la Fundació Colectania.
 |
| Fundació Colectania, Barcelona Foto E.Olivella |
 |
| Fundació Colectania, Barcelona Foto E.Olivella |
Aquesta era més reduïda però potser més interessant, perquè ens mostrava les col·leccions privades i treballs d’alguns dels comissaris de l’altra exposició.
 |
| Fundació Colectania, Barcelona Foto E.Olivella |
Del contingut de “D’ara endavant” em sembla
important remarcar-ne algunes característiques rellevants. bàsicament es tracta de seleccions d’imatges
fotogràfiques d’altri presents a les xarxes socials i es fa palès l’anonimat de les fotos individuals
fent que l’autoria de la maniobra recaigui en qui ha fet la tria _que es podria assimilar a l’operació de “picking” dels magatzems de distribució_ i no en
qui ha fet les fotos. Per tant el centre de gravetat es desplace des de l’àmbit de la fotografia cap a l’art
conceptual _digem-ne neo-conceptual.
Algunes d’aquestes tries són d’interès nimi i es poden assolir en unes hores.
Un altre aspecte que em cal
senyalar és la presència d’una bona quantitat de vídeos sota un títol de postfotografia.
El resultat és curiós, lleuger, xocant… però crec que potser ajuda més als organitzadors i comissaris que a la discussió sobre el paper de la fotografia en el segle XXI.
En termes generals ve a justificar l’agrupació de fotografies d’altri per formar conjunts d’imatges sota comuns denominadors.
En termes generals ve a justificar l’agrupació de fotografies d’altri per formar conjunts d’imatges sota comuns denominadors.
 |
| Fundació Colectania, Barcelona Foto E.Olivella |
Uns dies després de
finalitzada l’exposició’ vaig tenir l’ocasió d’assistir a una
presentació del treball d’un dels comissaris _Joachim Schmidt_ per
ell mateix al pati de la llibreria-galeria KOWASA de
Barcelona. El treball recopilador de Schmidt potser és el
que m’interessa més de tots els que vaig veure a Colectania.
La fina ironia i/o el sarcasme en els títols de la infinitat de llibrets que
contenen les fotografies trobades a la xarxa unit a
la fisicitat que representa una veritable
biblioteca enfront de l’origen virtual de les imatges, fan de la proposta de Schmidt la més arrodonida i amb més
suggeriments de totes les que he vist.
 |
| Pati de KOWASA, Barcelona Foto E.Olivella |
Versión en español
Postfotografia
La operación postfotografía no inaugura un nuevo modo de
fotografía, no descubre un nuevo sentido a la acción de fotografiar porque no
hace referencia a esta acción en los que han hecho las fotografías encontradas
en la red si no que se limita a crear un nicho etiquetado donde colocar,
ordenadamente, todos estos materiales visuales. Quizás lo realmente interesante
fuera interrogar(se) sobre el (los) motivo(s) de estas tormentas de imágenes.
El hecho de que una fotografía se pueda hacer ahora por obra
de artilugios diferentes de una cámara fotográfica _sobre todo teléfono móvil_
nos lleva a pensar que lo que se altera no es la fotografía en sí, si no el
valor social de fotografiar. Comparando con el tempo de antes nos encontramos con que la inmediatez del resultado
y el perfeccionamiento en la obtención de una imagen propician su ejecución en
cualquier lugar y momento. Pero esta facilidad no justifica, creo yo, el uso
masivo que se hace. Porque la gente fotografía y se fotografía
compulsivamente? Lo hace porque es fácil? Porque la mercadotecnia de la
telefonía se lo pone al alcance? Pienso que estos parámetros son necesarios
pero no suficientes para explicar el pandemonium de imágenes que se está
generando.
Mi análisis arranca de la conocida sentencia de Andy Warhol
de 1968: "In the future, everyone will be world-famous for 15
minutes." que hace referencia al deleite de la gente de los años 70-80
para salir, aunque fuera por unos momentos, en la televisión. Esta imperiosa
necesidad de nuestros padres se ha visto potenciada por el advenimiento de las
nuevas tecnologías de la comunicación (que el pobre Warhol no se podía ni
imaginar). El binomio toma fácil y eficaz con publicación / difusión
instantáneos tiene un atractivo definitivo para el individuo de ahora pues le
permite introducir sus fotografías en el flujo general propiciado por los
sistemas en red.
Utilizando los recursos que proporcionan estos sistemas cada
uno de nosotros puede acceder a una o muchas pantallas es decir puede aparecer
ante los ojos de otros tal como aparecen las imágenes de los líderes sociales
cumpliendo deseo que Warhol enunciaba y superándolo: no sólo son quince minutos
de fama sino que puede llegar a ser duradero y puede alcanzar
dimensiones planetarias.
De esta forma se satisface el anhelo de superación del
anonimato y se crea una falsa esperanza de éxito por vía del reconocimiento
social. Y para ello se hace sacrificio, incluso, de la intimidad. La
perforación de la esfera de lo intimo, unida a la fuerza de un narcisismo mal reprimido es uno de los efectos más visibles de todo este fenómeno.
Cada segundo se toman en todo el mundo cientos de millones
de fotografías y vídeos y una parte importante de estos va a parar a las
páginas de las redes sociales de internet. Y los automatismos de los motores de
la red nos hacen saber inmediatamente "el acontecimiento".
El corpus, la masa descomunal de fotografías presentes en la
World Wide Web provocó primero la perplejidad del aparato teórico establecido
del mundo de la fotografía y después la sensación de que algo indefinido estaba
pasando fuera de su control. Y es cuando un grupo de críticos, teóricos,
curadores y otros observadores se ponen a trabajar para asimilar el fenómeno
que no para de crecer. Para dominar lo indefinido es necesario primero poder nombrarlo, un nombre para poder empezar a hablar. Un neologismo de la
especie "post" está a punto: postfotografía. Suena bien y es trendy,
quedando dentro de las nomenclaturas de después de la modernidad. Y con esta divisa
se ponen a navegar o más bien se zambullen en un océano de imágenes con
la intención de ordenar el caos para situarlo dentro de su cosmos de nombres,
etiquetas, épocas, movimientos ...
Pronto descubren que un grupo de "surfers" de
internet tienen por costumbre bajar de la red aquellas imágenes que presentan
algo en común con sus intereses o preferencias. Es como elegir y remover en las
paradas del Gran Bazar de Estambul. De hecho esto lo hace todo el mundo: es
fácil (un par de click) y gratis!
Pero esta maniobra de "taging" o de
"naming" no tiene por qué suponer una cancelación del estatus
reconocido de la fotografía como medio de conocimiento de la realidad. La
fotografía que nos puede interesar es la que tiene sentido (que da sentido),
que quiere trascender, que es señal y resultado de un acto de voluntad y de
discernimiento; que es resultado de una confrontación del individuo con la
realidad . Georges Didi-Huberman, filósofo francés interesado por el mundo de
las imágenes, utiliza una cita de JP Sartre en su libro Images, malgré tout,
ediciones de Minuit Paris 2003, p. 67 ... "La imagen es un acto no una cosa" JPSartre en L' Imagination Paris PUF 1936, p. 162. La cita es
más larga pero yo extraigo la frase final a modo de epítome.
Las constantes referencias a la democratización de la
fotografía como valor superior de la nueva situación que hacen los principales
impulsores de la etiqueta postfotogràfica parecen muy pendientes de buscar una
corrección política que valide la propuesta.
“D’ara endavant “ "De ahora en adelante"
A raíz de la presentación en Barcelona de la exposición que
ejemplifica el citado ejercicio de ordenación del caos fotográfico en las redes
se ha iniciado un debate (no muy intenso) en los ámbitos fotográficos catalanes
y me he visto interrogado varias veces por diferentes interlocutores. También
se han generado algunos textos que reflexionan opuestamente al entusiasmo de
los epígonos de la Postfotografía.
Como es sabido "De ahora en adelante" fue presentado hace dos años en Arles y después de verse en Amberes, llegó a Barcelona de la mano del Mobile World Congress 2013 que reúne cada año los que viven del negocio de la telefonía celular y que como es fácil de deducir debían recibir "con alborozo" la promoción de su tráfico de imágenes (de dinero) a la categoría de producción artística democrática.
Como es sabido "De ahora en adelante" fue presentado hace dos años en Arles y después de verse en Amberes, llegó a Barcelona de la mano del Mobile World Congress 2013 que reúne cada año los que viven del negocio de la telefonía celular y que como es fácil de deducir debían recibir "con alborozo" la promoción de su tráfico de imágenes (de dinero) a la categoría de producción artística democrática.
El coste de mantenimiento de las redes sociales es alto,
añadido a la esperanza de beneficios hace que la rentabilidad llegue por la vía
de la publicidad y la eficacia publicitaria se basa en el aumento constante del
tráfico por las páginas y esto necesita nuevos eventos a cada momento que el
sistema comunica a todos a fin de incrementar el tráfico.
Por otra parte la visibilidad de unas páginas individuales
en las redes _primeros lugares en los resultados de una búsqueda a browsers_
mejora en relación directa a la actividad que desarrolla y el número de
conexiones que consigue. Esto hace que los usuarios individuales caigan
progresivamente en el síndrome de la visibilidad, es decir del éxito virtual en las redes, entrando en una espiral de publicación en sus páginas, elemento
mínimo de la cual, de máxima efectividad, es una fotografía. Es un círculo
virtuoso / vicioso. El chorro de imágenes resultantes de este proceso se
incrementa exponencialmente y los beneficios también.
La muestra, extensa, que ocupó casi todo el espacio
expositivo del Centro de Arte Santa Mónica en las Ramblas de Barcelona se
complementó con otra muestra en la Fundación Colectania. Esta era mas reducida
pero quizás más interesante, porque nos mostraba las colecciones privadas y
trabajos de algunos de los comisarios de la otra exposición.
Antes del desgraciado accidente que nos ha arrebatado al
fotoperiodista Paco Elvira _que en paz descanse_ marqué, como interesante
referencia para confeccionar el presente, un texto que colgó en sus páginas.
Elvira se interrogaba sobre el futuro de las fotos de reportaje y el uso de los
teléfonos celulares de última generación.
También la hoja de sala de la exposición de la Galería Valid
Foto de Barcelona temporalmente coincidente con "De ahora en adelante"
apunta hacia una apreciación distinta e incluso opuesta de lo que debe ser una
fotografía en la actualidad.
Del contenido de "De ahora en adelante" me parece
importante resaltar algunas
características relevantes. Básicamente se trata de selecciones de imágenes
fotográficas ajenas presentes en las redes sociales y se hace patente el
anonimato de las fotos individuales haciendo que la autoría de la maniobra
recaiga en quien ha hecho la elección _que se podría asimilar a la operación de
"picking" de los almacenes de distribución- y no en quien ha hecho
las fotos. Por lo tanto el centro de gravedad se desplaza desde el ámbito de la
fotografía hacia el arte conceptual _digamos neo-conceptual. Algunas de estas
selecciones son de interés nimio y se pueden conseguir en unas horas. Otro
aspecto que me cabe señalar es la presencia de una buena cantidad de vídeos
bajo un título de Postfotografía.
El resultado se
curioso, ligero, chocante ... pero creo que quizás ayuda mas a los
organizadores y comisarios que a la discusión sobre el papel de la fotografía
en el siglo XXI.
En términos generales ambas exposiciones vienen a justificar la agrupación de
fotografías de otros para formar conjuntos
de imágenes bajo comunes denominadores.
Joachim Schmidt
Unos días después de finalizada la exposición tuve la
ocasión de asistir a una presentación del trabajo de uno de los comisarios, Joachim Schmidt, por él mismo en el patio de la librería-galería KOWASA de
Barcelona. El trabajo recopilador de Schmidt quizás es lo que me interesa más
de todos los que vi en Colectania. La fina ironía y / o el sarcasmo en los
títulos de la infinidad de libros que contienen las fotografías encontradas en
la red unido a la fisicidad que representa una verdadera biblioteca frente al
origen virtual de las imágenes, hacen de la propuesta de Schmidt la más
redondeada y con más sugerencias de todas las que he visto.
